Soc Carlos Rentero Castro, psicòleg general sanitari.

Durant els meus anys d’universitat a Granada sempre vaig pensar que em dedicaria a la Psicologia d’Emergències, una branca nova i excitant de la nostra professió. En el meu primer curs vaig començar a entrenar com rescatista per a l’equip de Cerca i Rescat Urbà de Gea, en segon em vaig apuntar com a voluntari en l’Associació de Protecció Civil Granada i durant el meu Erasmus a Alemanya em vaig formar en “Lideratge Intercultural” i vaig perfeccionar el meu anglès per a estar llest per a treballar allà on hi hagués una catàstrofe. Tant és així que abans d’acabar la carrera de Psicologia em vaig inscriure en el màster de Psicologia d’Emergències, Catàstrofes i Crisis del COPAO, viatjant gairebé cada cap de setmana a Màlaga per a compaginar grau i màster. Inspirat pels meus formadors vaig estar a punt de preparar-me les oposicions com a bomber i com a psicòleg per a la Unitat Militar d’Emergències (UME).

En acabar la carrera vaig decidir realitzar el màster en Psicologia General Sanitària per a formar-me com a psicòleg clínic. Per aquell temps em va sorgir l’oportunitat de realitzar unes pràctiques internacionals a l’Índia. Com no tenia diners, em vaig passar mig estiu treballant de cambrer a Itàlia per a poder finançar-me el viatge. Durant agost vaig treballar amb la RCDSSS de Ajmer i Diksha Espanya realitzant intervencions psicosocials. Principalment vam atendre casos d’ansietat i depressió associats a matrimonis forçosos i a altes exigències acadèmiques. Aquella experiència em va ajudar a adonar-me que el que desitjava era poder crear vincles i ajudar a persones que sofreixen, independentment de si ho feia en un camp de refugiats o en un despatx.

Un temps després vaig començar a treballar en el Centre Penitenciari de Albolote com a psicòleg en el mòdul de Salut Mental, atenent interns amb Trastorn Mental Greu i discapacitat intel·lectual. Després de diversos mesos escoltant els seus relats en les teràpies grupals, individuals i, com no, al pati del mòdul, es va reforçar la meva convicció que tot comportament humà és explicable. Vaig tenir la sort de poder comprovar com ajudar a algú a comprendre per què es comporta com ho fa és molt més terapèutic i humà que simplement donar-li a algú un diagnòstic o una etiqueta i ratllar-li de criminal o boig.

Considero que la nostra professió és una en la qual mai es deixa d’aprendre i que demanda un alt nivell de compromís per a poder oferir una atenció psicològica de qualitat. Per això continuo aprofundint en la metodologia única de Ipitia per al tractament del TOC i altres eines com l’Anàlisi de Funcional de Conducta.

Actualment divideixo el meu temps entre el treball en la clínica, continuar la meva formació i la meva passió per la muntanya i sobretot l’escalada. Per a mi és essencial treure moments tots els dies, i dies totes les setmanes, per a poder dedicar-me a aquelles aficions que m’omplen i em fan sentir realitzat.