La depressió endògena: una clínica de l’inexplicable
Hi ha formes de patiment que no responen a causes externes recognoscibles. No hi ha dol, ni pèrdua recent, ni crisi evident. Tot i així, la persona es troba immersa en un estat de tristesa persistent, d’esgotament anímic, de desconnexió amb el desig i amb la seva pròpia experiència. La depressió endògena és precisament això: una caiguda interna la lògica de la qual no es troba a fora, i la seva explicació no apareix fàcilment ni tan sols per a qui la pateix.
A la pràctica clínica, aquests quadres es presenten amb una notable consistència
El discurs sol ser confús o pobre en contingut emocional. S’expressen frases com “no sé què em passa”, “res no té sentit”, “no tinc forces”, sense que hi hagi fets recents que justifiquin aquest malestar. Sovint hi ha un intent d’atribuir-ho a l’estrès, a la feina, a allò quotidià, però aquestes explicacions sonen febles fins i tot per al pacient. El més anguniós no és tant el dolor en si, sinó la impossibilitat d’anomenar-lo, d’entendre’n l’origen, i d’explicar-lo als altres.
Sovint resulta contraproduent
Intentar intervenir directament sobre els símptomes, des d’un enfocament reparador o motivacional. La persona ja es troba atrapada en una lògica interna que percep com a aliena, com si alguna cosa dins seu actués sense el seu consentiment. Forçar el canvi de conducta, pressionar cap a l’exterior, insistir en el “fer” abans d’escoltar el “ser”, pot generar més distància entre el pacient i el seu món intern. L’ajuda terapèutica no hauria d’orientar-se a empènyer, sinó a acompanyar.
L’actitud clínica més valuosa en aquests casos és la d’una presència atenta, sense urgències. No es tracta d’omplir l’espai amb interpretacions ni tècniques. L’important és obrir condicions perquè la persona comenci a reconèixer què està emergint en aquest malestar aparentment sense rostre. De vegades és una part d’un mateix que ha estat silenciada sistemàticament. De vegades és una història antiga que mai no ha pogut ser narrada. De vegades és una pregunta de fons que ha estat ajornada durant anys.
En lloc d’estratègies per “sortir” de la depressió
Convé crear possibilitats per habitar-la amb més consciència. Això no és resignació, sinó una forma diferent d’intervenció. Escoltar els somnis, registrar les imatges espontànies, detenir-se en frases soltes que es repeteixen sense explicació, pot permetre l’accés a un llenguatge diferent, més proper al món intern. No es tracta de buscar sentit immediat, sinó de sostenir l’experiència fins que alguna cosa comenci a ordenar-se des de dins.
En moltes d’aquestes depressions hi ha una estructura interna altament crítica, exigent, fins i tot cruel. El pacient pot no ser-ne conscient, però actua sota el seu pes: tot el que fa sembla insuficient, tot el que sent sembla incorrecte. Fer visible aquesta veu, descriure’n la forma, explorar-ne l’origen, obre la possibilitat d’una mínima separació, un primer gest d’autonomia psíquica.
No hi ha exercicis que curin aquest estat
El que sí es pot oferir són pràctiques que obrin espai interior: escriure sense objectiu, romandre en silenci sense culpa, aturar-se davant d’una imatge que commou sense buscar explicacions. Són moviments petits, no visibles des de fora, però fonamentals per començar a recuperar un vincle amb un mateix que no estigui basat en l’exigència ni en el rendiment.
Amb el temps —i no de forma lineal— moltes persones que han travessat aquesta forma de depressió comencen a sentir una transformació real. No es tracta de tornar a sentir-se “bé”, sinó d’habitar-se amb més veritat. Alguna cosa es recol·loca. Alguna cosa que estava exclosa troba un lloc. El patiment, llavors, no desapareix del tot, però deixa de tenir el mateix poder paralitzant. Es converteix en un testimoni d’un procés més ampli, més humà i més profund.
Aquesta és una forma de treball que no busca reparar, sinó integrar. Que no ofereix solucions ràpides, però que sosté amb seriositat la possibilitat de canvi. La depressió endògena no és una sentència, encara que moltes vegades així es visqui. En un espai clínic prou cuidat, pot deixar de ser un enigma aterridor i començar a ser, a poc a poc, una experiència comprensible. I des d’allà, viure torna a ser possible.
Equip IPITIA
Abril, 2025
