Trastorn per despersonalització: comprendre una desconnexió difícil d’explicar
El trastorn per despersonalització és una experiència profunda de desconnexió d’un mateix. Les persones que ho viuen sovint descriuen una sensació d’estar “fora” del propi cos, o de sentir-se com si fossin observadores de la seva vida, en lloc de protagonistes. La percepció del propi cos, dels pensaments o fins i tot de les emocions pot esdevenir estranya, llunyana o irreal.
Aquestes experiències no indiquen que la persona hagi perdut el contacte amb la realitat
De fet, un dels aspectes més angoixants de la despersonalització és que sovint la persona sap que alguna cosa no encaixa, però no sap com tornar a sentir-se “normal” o “com abans”. Aquesta consciència sol generar ansietat, por a perdre el control o a no poder recuperar l’estabilitat emocional.
La despersonalització no és un signe de debilitat
ni vol dir que la persona s’estigui tornant boja. En molts casos, és una resposta del sistema psíquic davant d’una sobrecàrrega emocional. És com si el cos i la ment busquessin una manera de distanciar-se d’allò que no poden processar en aquell moment. Aquest fenomen pot aparèixer en contextos d’estrès sostingut, experiències traumàtiques, estats de fatiga extrema, ansietat, o fins i tot sense un desencadenant clar.
És important destacar que no totes les experiències de despersonalització constitueixen un trastorn. Moltes persones poden sentir quelcom similar de manera puntual i breu. Però quan aquesta sensació esdevé persistent o interfereix en la vida quotidiana, és recomanable buscar acompanyament professional.
El tractament per a la despersonalització no segueix un camí únic
Cada persona necessita un enfocament individualitzat, que respecti el seu ritme, la seva història i els seus recursos interns. L’espai terapèutic pot oferir un entorn segur on posar paraules a allò que sovint sembla inexplicable. A través del vincle amb un professional, és possible explorar què hi ha darrere d’aquesta desconnexió, i trobar maneres de recuperar la presència, el sentit d’identitat i la capacitat d’estar en contacte amb l’experiència pròpia.
A més del treball emocional i reflexiu, la proposta terapèutica inclourà recursos pràctics, adaptats a cada cas. Això pot implicar la incorporació d’exercicis específics, activitats d’arrelament en el cos i en el present, rutines senzilles però efectives per afavorir la connexió amb l’entorn, i eines concretes per gestionar els moments de desconnexió. Aquests recursos no substitueixen el procés intern, però sí que el poden sostenir de manera significativa, ajudant a crear petites experiències de seguretat i continuïtat.
La recuperació no sempre és lineal, però és possible
Moltes persones aconsegueixen travessar aquesta etapa i reconnectar amb elles mateixes de forma més sòlida i autèntica. El primer pas és reconèixer que allò que estàs vivint mereix atenció, comprensió i cura.
Si estàs experimentant despersonalització, no estàs sol/a. El que sents té nom, té sentit i té tractament. I hi ha professionals formats per acompanyar-te en el procés de tornar a tu, pas a pas, des de la paraula i també des de la pràctica.
Equip IPITIA
Abril, 2025
