En els últims anys s’ha parlat molt dels beneficis de l’esport per a la salut mental. I és cert: pràcticament qualsevol activitat física pot ajudar a reduir l’ansietat, millorar l’estat d’ànim i disminuir l’estrès. Tanmateix, a la Consulta RDC-IPITIA de Barcelona fem una distinció fonamental que canvia profundament la manera d’entendre l’exercici físic dins del procés terapèutic.

No tots els esports produeixen el mateix efecte psicològic ni el mateix nivell de transformació sobre el sistema nerviós.

Activitats com córrer, nedar o entrenar al gimnàs poden ser molt útils per descarregar tensió i reduir momentàniament l’ansietat. Generen endorfines, milloren la regulació fisiològica i ajuden a disminuir el malestar emocional. Però, en la majoria dels casos, el seu efecte actua principalment sobre allò que anomenem “ansietat estat”: una reducció temporal dels símptomes.

El nostre enfocament terapèutic, basat en la metodologia Analítico-Experiencial, posa el focus especialment sobre l’“ansietat tret”, és a dir, sobre l’estructura profunda des de la qual la persona viu la por, el control, l’anticipació i la relació amb si mateixa i amb el món.

I és precisament aquí on determinats esports adquireixen un enorme valor terapèutic.

Quan el cos i la ment deixen d’anar separats

Un dels aspectes més característics de moltes persones amb TOC i ansietat crònica és la desconnexió entre pensament, emoció i acció.

La persona pensa la vida més del que la viu.

Per això, dins del nostre treball terapèutic, donem una importància especial a activitats físiques que obliguin a reorganitzar l’atenció i reunificar cos i ment en una mateixa direcció.

Esports com la boxa, el muay thai, la lluita, el rugbi, l’escalada, el surf o determinades arts marcials tenen una cosa en comú:

exigeixen presència real.

Quan algú està escalant una paret, entrant en combat, esquivant un cop, lluitant contra el mar o afrontant un esforç físic intens, no pot continuar completament atrapat en la hiperreflexió obsessiva.

L’atenció deixa de girar exclusivament al voltant del pensament i torna al present.

I això té un enorme valor terapèutic.

Perquè moltes persones amb TOC no han perdut intel·ligència ni capacitat d’anàlisi. El que han perdut progressivament és la connexió espontània amb l’instint, amb el cos i amb l’acció.

Reeducar biològicament la por

Un altre dels beneficis fonamentals d’aquest tipus d’esports és que ajuden el cervell a distingir entre perill real i perill psicològic.

En el TOC i en molts trastorns d’ansietat, el sistema nerviós viu hiperactivat.

El cos continua reaccionant.

Els esports d’intensitat permeten realitzar una autèntica reeducació biològica de la por.

I a través d’aquestes experiències, el sistema nerviós aprèn una cosa fonamental:

sentir activació no significa estar en perill.

El cos descobreix que pot tolerar la por sense col·lapsar.

Aprèn a respondre, no només a anticipar.

Amb el temps, això genera canvis molt més profunds i estables que una simple disminució momentània de l’ansietat.

Recuperar la pulsió agressiva en el seu sentit més saludable

En la nostra cultura, la paraula pulsió agressiva sol associar-se erròniament amb violència o destrucció. Tanmateix, des d’una perspectiva psicològica profunda també té un significat positiu i necessari:

la capacitat d’afirmar-se, defensar-se, actuar, resistir i lluitar per la pròpia vida.

Com a conseqüència, l’energia vital queda bloquejada.

Per això, els esports de combat o d’alta intensitat poden tenir un efecte terapèutic extraordinari, perquè ajuden a recuperar una relació sana amb la pròpia força interna.

Des de la psicologia analítica de Carl Gustav Jung, podríem relacionar-ho amb l’arquetip del guerrer i amb el concepte d’Animus.

Parlem de recuperar la capacitat de lluitar per un mateix.

De deixar de viure exclusivament des de la por.

Recuperar l’eros per la vida

A més d’activar la pulsió agressiva en el seu sentit més saludable, aquests esports també ajuden a recuperar una cosa igualment important: la pulsió vital.

Moltes persones amb ansietat o TOC acaben vivint en una situació de supervivència psicològica constant.

Però viure no consisteix només a evitar el sofriment.

Viure implica desig, curiositat, intensitat, plaer, vincle, moviment i participació en el món.

Des d’una perspectiva profunda, podríem parlar aquí de l’eros, l’energia vital que connecta la persona amb l’experiència d’estar viva.

Aquestes activitats poden reorganitzar parcialment l’estil de vida de la persona.

I això és profundament terapèutic.

L’esport per si sol no és suficient

L’esport per si sol no és suficient.

La diferència està en la consciència amb què s’integra dins del procés terapèutic.

Per això, el treball verbal i conceptual realitzat a consulta ha d’avançar simultàniament amb l’experiència física fora d’ella.

Quan ambdues dimensions treballen al mateix temps:

La teràpia es converteix en la vida mateixa.

Tot comença a avançar en una mateixa direcció: cos, ment, decisions, vincles, hàbits i objectius vitals.

Més enllà de “no fer compulsions”

El focus està en una cosa molt més profunda:

ajudar-lo a construir una vida amb direcció, impuls, presència i significat.

Treballem des de l’activació de la vida.

Que s’exposin al món real.

Que desenvolupin disciplina.

Que construeixin objectius.

Que recuperin la capacitat d’actuar malgrat la por.

I, com a conseqüència natural d’aquest procés, les compulsions comencen progressivament a perdre força.

Perquè quan canvia l’estructura profunda, també canvia la seva relació amb l’ansietat.

I és també allò que observem: canvis més estables, més profunds i més vinculats a una transformació global de la personalitat i de l’estil de vida.

Perquè superar el TOC no consisteix únicament a patir menys.

Consisteix a tornar a viure amb força, direcció i presència.