Damián Ruiz
El trastorn obsessiu té uns components simptomàtics clars: rituals mentals o conductuals, pensaments intrusius i/o supersticiosos irracionals, dubtes continus i, com a base, una ansietat molt elevada alimentada per la por i/o la culpa.
Però el TOC, que és un problema psicològic d’importància, no pot servir com a mecanisme de defensa o empara davant de realitats personals que no poden ser assumides, ni tampoc es pot confondre amb personalitats obsessives que tenen una certa «mania» per l’ordre o la neteja.
Posem alguns exemples. Si una persona diu tenir un TOC d’orientació sexual, un dels més comuns, però ha tingut sexe plaent amb algú del seu mateix gènere, s’ha enamorat d’algú del seu mateix gènere, s’ha excitat realment (sense autoestimular-se) pensant o veient imatges eròtiques o pornogràfiques de persones del seu mateix sexe, aleshores això no és TOC. Això és homosexualitat egodistònica (o bisexualitat), és a dir, la no acceptació o integració de la seva orientació sexual.
I no estic parlant de suposicions dialèctiques sinó de fets.
Voler convertir això en un TOC per alleujar l’ansietat l’únic que fa és ajornar i agreujar la possible solució del trastorn.
Perquè, quan seria un TOC?
Quan, per molt que s’hagi comprovat, no s’aconsegueix sentir un veritable desig o excitació (que a la zona genital aparegui un cert formigueig o que el penis augmenti lleugerament de mida és degut a l’ansietat i no a cap altra cosa) i quan no s’ha sentit cap mena d’atracció ni amorosa ni sexual per ningú del mateix sexe.
Remarco que tots som molt conscients de quan algú del nostre gènere és atractiu o atractiva, però l’apreciació estètica de la bellesa no comporta obligatòriament el desig sexual.
És a dir, perquè sigui un TOC, el dubte ha de prevaldre permanentment, ja que quan es tracta d’homosexualitat egodistònica normalment ja s’ha passat a l’acció i, a més, aquesta ha resultat satisfactòria, encara que a la persona li costi integrar-ho o admetre-ho.
I ara anem a l’anomenat TOC amorós o relacional.
No sempre que algú ha deixat de sentir atracció o desig cap a la seva parella és perquè té un TOC amorós o perquè de sobte creu que pot ser homosexual. De vegades és tan senzill com que la persona ja no sent el mateix que sentia, però considera que això no hauria de ser així.
Per a això hi som els terapeutes: per discernir una cosa de l’altra i perquè, a través de preguntes i respostes, puguem constatar si estem parlant d’un TOC o no.
Ho he dit en desenes d’ocasions: en la meva experiència professional, ningú que hagi patit veritablement un TOC de contingut homosexual ha resultat ser-ho finalment. Per què?
Perquè ha presentat tots els símptomes específics d’aquest tipus de trastorn.
Quan no és TOC sinó homosexualitat egodistònica, per tot el que s’ha dit anteriorment, la feina consisteix a ajudar a integrar-la i a viure-la amb total plenitud.
L’homosexualitat o la bisexualitat són, una cosa que no em canso de repetir, una variable minoritària de l’espècie humana així com d’altres espècies. Ni és patològica ni s’ha de curar, perquè no hi ha res a curar. —I aquells que es preguntin per la normalitat de determinades pràctiques sexuals també haurien de fer-ho sobre altres pràctiques igualment heterosexuals que són molt menys freqüents estadísticament dins del món animal, i en estat salvatge.—
És el terapeuta, sense prejudicis de cap mena, qui ha de diagnosticar què és un TOC i què no ho és, i perquè ho sigui ha de presentar la simptomatologia preceptiva.
I quan no ho és, s’ha de treballar en una altra direcció: la de la integració de la persona.
Damián Ruiz
Barcelona, juliol de 2026
www.ipitia.com
