Damián Ruiz
El ritual de conducta, en el pacient de TOC (trastorn obsessiu compulsiu), està vinculat, normalment, a una superstició, és a dir, a un pensament irracional, per exemple: “continuo contaminat”, “puc contaminar”, “potser he fet mal a algú”, “necessito tornar a comprovar si he apagat els fogons de la cuina perquè si no es pot cremar la casa”…
I això implica, en alguns casos, minuts, en altres, hores de repetició.
Però què és el que està passant a un nivell més profund?
La persona està atrapada en una por intensa que genera una profunda ansietat i aquesta ansietat es canalitza de manera obsessiva i repetitiva a través d’uns rituals que poden durar molt de temps.
Però d’on ve aquesta por?
Faig un parèntesi, jo acostumo a dir que, entre moltes altres classificacions en què es poden etiquetar els éssers humans, n’hi ha una que els podria separar en dos:
Aquelles persones que viuen per assolir els seus desitjos.
Aquelles altres que viuen per evitar que succeeixin les seves pors.
En termes freudians podríem parlar d’impuls de vida (eros) i impuls de mort (tànatos).
I com algú, com les persones amb TOC, desenvolupa un impuls tanàtic?
Per les experiències viscudes en un determinat moment de la seva vida.
Sempre apunto que, probablement, hi ha una predisposició genètica en les malalties de la ment, però “la genètica predisposa però no necessàriament condemna”, la qual cosa significa que, potser, existeix la possibilitat que amb un estil de vida adequat es pugui evitar patir-les.
Però tornem a la qüestió. Si en la infància, en l’adolescència o fins i tot en altres moments de la vida s’han patit circumstàncies que a una persona l’han obligada a “protegir-se”, per exemple: assetjament escolar, abús psicològic, físic, sexual, vincles ambivalents per part dels pares, aïllament, treball excessiu, fredor emocional, etc. És molt possible que en la psique d’aquesta persona (nen, adolescent, …) s’instal·lés una actitud preventiva, d’excessiva prudència, inclús por, per evitar que això es tornés a repetir. És, a més, probable que davant qualsevol indici de malestar per part de l’entorn l’individu se sentís culpable. Poso per exemple un ambient familiar tòxic on el pare maltracta psicològicament la mare (o a l’inrevés) i el fill o filla procuren passar desapercebuts per no desencadenar una reacció negativa del pare. Si de sobte la situació es precipita, és possible que li aparegui un fort sentit de culpabilitat.
Aleshores, si no s’han elaborat i integrat les vivències traumàtiques existeix la possibilitat que s’hagi encriptat un missatge d’alerta a nivell psíquic, com una mena de virus psíquic, que té prou poder per arribar a controlar la vida de la persona, monitoritzant els seus actes i fent que l’ansietat recurrent es canalitzi a través de les repeticions.
I com desactivem aquest “virus psíquic”?
A través de la integració de les circumstàncies viscudes, de la recuperació de tots els aspectes sans de la personalitat, inclosos aquells que fan referència a les aptituds, talents i vocacions, i de la desfocalització del símptoma per centrar-nos en “el desig”.
El desig que subjau en la naturalesa de cada individu, la connexió amb l’Eros i que és allò que ens motiva, que ens alegra, fins i tot que ens apassiona i que el pacient amb TOC ha sacrificat per evitar que passi res negatiu a la seva vida.
És a dir, una combinació de treball profund i d’acció a la vida real.
La repetició obsessiva ja sigui mental o conductual l’únic que indica és que hi ha una necessitat d’integrar aspectes reprimits, d’atrevir-se a enfrontar la por que suposa ser un mateix i de passar a l’acció.
El TOC (trastorn obsessiu compulsiu) és un símptoma i al símptoma no cal confrontar-lo directament, cal eliminar-lo per la via de l’enfortiment psíquic fins que aquest ja no tingui cap força.
Damián Ruiz
www.ipitia.com
Barcelona, 2 d’octubre de 2025
