Per què tractar un trastorn obsessiu a l’IPITIA?
Per al tractament del TOC existeix una “teràpia oficial”, la cognitiu-conductual (TCC), que se centra fonamentalment en la gestió del símptoma i que té com a element terapèutic bàsic l’“exposició i prevenció de resposta”.
Dic que és oficial en el sentit que té una validació estadística.
La manera com nosaltres treballem difereix en el fet que no ens focalitzem en el símptoma perquè entenem que aquest és la manifestació d’un problema i no el problema en si. Per posar un símil orgànic, és com si algú tingués febre i l’únic objectiu fos baixar-la en lloc d’anar a l’origen de la causa.
Això no implica que a moltes persones els funcioni la TCC.
A l’IPITIA, durant molts anys, la majoria dels nostres pacients venien després d’haver passat per aquesta teràpia. Actualment, i des de fa temps, ja comencem a ser també la primera referència.
D’altra banda, el fet que no hàgim fet una validació estadística no implica que allò que proposem no estigui sòlidament fonamentat teòricament, ja que prové de línies terapèutiques molt treballades durant dècades.
I després tenim els casos de moltes persones que han millorat, fins i tot superat completament el TOC (quan afirmo això significa que porten almenys cinc anys sense símptomes, sense medicació i sense recaigudes; i encara que no puc assegurar que mai més no ho tornin a patir, si segueixen l’estil de vida que proposem, molt probablement no recauran).
Llavors, què fem?
Aquí apel·lo a la lògica i la racionalitat del lector perquè entengui el que explicaré.
- En primer lloc, és important conèixer la història de la persona: qui és i què li ha passat a la vida? Buscarem tres tipus de possibles circumstàncies desencadenants, les traumàtiques, siguin puntuals o temporals, com per exemple successos amb un fort impacte emocional com haver estat agredit. Circumstàncies estressants de llarga durada, com ara assetjament escolar. Un possible ambient de control i sobreprotecció per part de la família durant la infància i/o adolescència. També entenem que és més que possible que hi hagi una certa predisposició genètica en les persones que desenvolupen un TOC, però la genètica, en termes generals, predisposa però no condemna necessàriament a patir una malaltia.
- I aquí hi ha el quid de la qüestió: què van provocar aquestes circumstàncies viscudes en la psique de la persona, fos nen, adolescent, jove o adult? Aquesta és la clau que ens pot permetre ajudar a solucionar el problema.
La pregunta fonamental és: què va haver d’inhibir, reprimir o bloquejar per poder “sobreviure” psíquicament?
Si trobem la resposta, podrem començar a desenvolupar un pla d’acció terapèutic que consistirà a “desbloquejar” allò que genera l’ansietat i les manifestacions obsessives i/o compul·síves.
A més, aquest “bloqueig” està lligat a dues emocions clau: la por i la culpa.
La majoria de persones amb un trastorn obsessiu tenen molta por, racional i irracional, i es senten fàcilment culpables. Per què? Perquè la seva posició bio-social, és a dir, el seu desenvolupament dins l’hàbitat en què viuen, és molt fràgil; se senten debilitades i altament susceptibles.
Per dir-ho fàcilment: “Cal treure-les de la seva presó mental i retornar-les a la vida”.
I en això consistirà la teràpia, que és molt activa.
En aquest tractament dialogarem, però gairebé no ens centrarem en el símptoma. Personalment, gairebé mai no en parlo. Ens centrarem en quins aspectes de la personalitat, del temperament, dels desitjos, de la vocació personal i professional han quedat “suprimits”, generant una vida restrictiva on el sistema nerviós no té capacitat de canalització i queda atrapat en un bucle permanent, sobre el qual nosaltres treballem per alliberar-lo i no pas per aprendre a gestionar-lo.
Pel que fa a mi, em vaig formar com a psicoanalista jungià i soc membre oficial de la IAAP (International Association for Analytical Psychology), però a l’IPITIA no treballo en aquesta línia —la qual cosa no impedeix que tingui pacients en procés psicoanalític amb altres problemàtiques—. Tot i que la teoria de Jung m’influeix, incideixen més els aspectes propis de la línia desenvolupada per Theodore Millon o els coneixements de primatologia que vaig adquirir a través de la lectura dels llibres de Frans de Waal.
Perquè la persona surti d’aquest bucle obsessiu-compulsiu, treballarem en dos aspectes:
- Coneixement d’un mateix. Ens interessarà sobretot arribar al que està reprimit o bloquejat.
- Activació. Proposarem i pactarem activitats per desenvolupar en la vida real de la persona. Sempre, repeteixo, de manera pactada.
He apel·lat a la lògica i la racionalitat del lector perquè comprovi que no hi ha cap salt al buit ni cap qüestió de fe en aquesta teràpia. Tot el que fem es podria detallar pas a pas, però adaptant-ho a cada persona, al TOC que pateix i a les seves circumstàncies personals.
Fem això i no una altra cosa. Això ens ha permès dur onze anys com a centre i haver atès centenars de persones d’arreu del món, algunes de les quals s’han desplaçat, fins i tot de lluny, per fer teràpia amb nosaltres.
El meu enfocament és pragmàtic i honest, fins i tot, com se’m diu, per a bé o per a mal, directe.
Per personalitat, soc algú que, si pogués ajudar a superar un problema en una hora (cosa evidentment impossible), ho faria. No m’agrada donar voltes ni convertir en muntanyes inabastables allò que es podria resoldre fàcilment, i tampoc soc partidari del patiment innecessari.
Però a vegades els problemes, especialment un trastorn important com aquest, requereixen el seu temps i, com sempre dic, el pacient té una manera d’avaluar una teràpia: si millora o no.
A partir del que s’ha escrit, pensi, si vostè és qui pateix un TOC, si el podem ajudar.
Nosaltres posarem tot de la nostra part i, en moltes ocasions, ho aconseguim.
Juliol, 2025
